dimarts, 9 de juliol de 2013

Com deien les nostres àvies

Com deien les nostres àvies, dona finestrera, o puta o xafardera.

No descobriré pas la sopa d’all si ara i aquí afirmo que els periodistes d’aquest país són merda. Hi ha molts aspectes que podria destacar per justificar aquesta afirmació, però avui només en diré un.

Els locutors, presentadors, articulistes, periodistes, etc. d’aquest país, parlen i escriuen el català com el cul. I per si fos poc, lluny d’erigir-se com a principals defensors i difusors de la correcció lingüística, gramàtica i ortogràfica, estan esdevenint un dels principals elements que contribueixen a la destrucció de la nostra llengua.

Ús de castellanismes (per no dir, ús directament del castellà), utilització de la gramàtica a la babalà, incorreccions ortogràfiques… la competència lingüística dels comunicadors catalans és lamentable. Patètica. I preocupant.

A totes aquestes incorreccions cal afegir-hi, a més, la seva evident contribució a l’empobriment de la nostra llengua. El català utilitzat per la majoria de professionals de la informació i l’oci és cada cop més pobre, més light que diuen ells, més magre de paraules i expressions que haurien de tenir el deure de conèixer i, sobretot, emprar.

Bona mostra d’això és l’expressió “com deien les nostres àvies”. Cada cop que la sento, la ràbia em crema les venes i m’irrita l’anus.

“podríem parlar d’aquest nou tema, però com deien les nostres àvies, això són figues d’un altre paner
“última pregunta del concurs, pots endur-te 100.000 euros, però ull! com deien les nostres àvies, no diguis blat fins que sigui al sac…”
“si bé les reparacions han crescut un X % ja sabem que, com deien les nostres àvies, olla vella, o bony o forat…

I ho diuen entre riures. Perquè tots sabem que el riure és el recurs que els estúpids fan servir per amagar la seva ignorància.

Per a la majoria d’ells, es veu que això dels refranys, els adagis, les frases fetes i les dites és una cosa del passat. Una tradició folclòrico-lingüística que va desaparèixer de forma tan misteriosa com fulminant d’una generació a l’altra. Calculo, més o menys, que en deu fer trenta o quaranta anys d’això; seria bo posar-hi data per actualitzar la wikipedia: els refranys i les dites van desaparèixer l’any 1987 amb la mort de l’última nostra àvia”.

(I si per casualitat a algun d’ells se li escapa alguna frase feta —sense l’afegitó de les àvies— ja podeu ben comptar que és perquè l’estan dient en castellà)

Instal·lats en la república catanyola del seu locutori, escriptori o estudi, aquests comunicadors no se n’adonen que lentament i pausada estan destruint la nostra llengua.

Però ep! ells tan feliços.

Doncs bé amics comunicadors, com deien les nostres àvies, que us donin pel cul.

dilluns, 1 de juliol de 2013

Independentisme amarg

"Bah, la tens molt petita" em deia.
Però ja fa tres dies que no pot recolzar el cul enlloc

D’independentistes n’hi ha de tota mena. Per sort, la majoria acostuma a ser gent normal, un gruix format per mestresses de casa, bancaris, professors, matricers, funcionaris, estudiants, esportistes… Alguns d'ells, independentistes de pedra picada que ja clamaven per la llibertat quan l’independentisme era vist per tothom com una cosa entre radical i utòpica i hasta delictiva; d’altres, nouvinguts a l’independentisme, però amb una força i il·lusió abassagadora.

Però a l’altra banda existeix una minoria eternament insatisfeta. Sortosament cada cop més minoritària, però força sorollosos, aixafaguitarres i torracollons, i terriblement molesta.

És l’independentisme amarg. O dat pel cul, com en díriem des de la correcció política.

Pessimistes de mena, són veritables especialistes a trobar pegues a tot, a veure sempre el costat fosc de les coses, a explorar amb lupa tots i cada un dels aspectes negatius de qualsevol cosa que es faci i magnificar-la fins a l'infinit. I si alguna cosa pot sortir malament, ells desitjaran que surti malament; encara que les probabilitats que això passi siguin del 0,00000000095%. Perquè del seu desig de fracàs n'han fet bandera i manera de viure.

“L’estelada és molt lletja”, “concert per la llibertat? no han tingut collons de dir independència”, “al final es tiraran enrera”, “sí, moltes enquestes a favor però al final veurem quants votaran sí”, “el subwoofer de l’altaveu inferior esquerre sonava fluix”, “per què 2014? per què no 2013, o 2012, o 2011, o 2010?”, “les manifestacions no serveixen per a res, els concerts no valen per a res, anar a votar no serveix per res, la consulta és una merda”, “ens fallaran”, “això no anirà bé, ja ho veureu”, “va, però si no hi toquen els [poseu el grup que vulgueu, fins i tot encara que hi toquin]”, “90.000 persones? bah, les mateixes que a un Barça-Madrid”, “la cosa s’afluixa, per l’Onze érem un milió i mig i ara només noranta mil”, “consultes? de què van servir?”...

És l’independentisme imbècil, incapaç de gaudir de les petites proeses i de les minses victòries, incapaç de veure res positiu en el procés amb sense aturador que ha engegat el poble català.

Uns es diuen Bianciotto, d’altres Zaballa, fins i tot n’hi ha que es fan dir Tracking… i tots coincideixen a tenir el seu immens ego impregnat de tant autoodi que a vegades fins i tot, potser sense adonar-se, comparteix argumentari amb l’enemic.

Gent que serà capaç de votar “no” al referèndum per poder dir la mateixa nit: “ho veieu, ha guanyat el no, ja us ho deia que la gent es tiraria enrera”.

Me’ls imagino llegint els resultats del futur referèndum per la independència “72% a favor del Sí? bah, quina merda, si hagués estat el 72,18 encara…”. ja els veig, asseguts davant de l’ordinador, just en el moment que el molt honorable de torn proclami la independència, tot piulant “Amb aquest #botifler no serem mai independents #fracas #botiflers #sempreseremespañols”

Independentisme amarg. I estúpid. I imbècil. Incapaç de moure un dit en favor d’aquesta independència que tant diuen desitjar, però que no dubten ni un segon a intentar destruir-ho tot i desmotivar tothom.

Els reconeixereu perquè sempre són el primer missatge que rebreu o el primer comentari que llegireu a una notícia, tot just hagi acabat algun acte de favor de la independència, ja sigui un Onze de Setembre, un concert, una cadena humana o un acte de l'ANC al barri de Ca n'Anglada de Terrassa.

No són perillosos. No els hem de témer. Però molesten, oitant que molesten. Quasi tant com en Duran. O més.

Això sí, quan deu anys més tard de proclamar la indepència, s’hagin convençut que el procés ha estat un èxit, llavors, amics meus, llavors serà quan diran que el mèrit va ser tot seu.


I és que ells sempre ho haurien fet millor.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails