dilluns, 12 de desembre de 2011

La resistència és fútil


Aprenent de jedi disposada a rebre les meves ensenyances
sobre el motor de deformació; anal, en aquest cas.



Molt encertadament, n’Steve Jobs deia que el món es dividia en dos tipus de persones: els intel·ligents i els imbècils.

I és que des que el món és món, la societat sempre s’ha repartit en dos bàndols antagònics, un caracteritzat per la intel·ligència i l’excel·lència i l’altre per la mediocritat i la ignorància. Malauradament, sense que això moltes vegades hagi significat la prevalença dels primers sobre els segons, sinó més aviat al contrari.

Rics i pobres, forts i dèbils, blancs i negres, gent normal i marietes… la història és plena d’exemples d’aquesta dualitat a vegades bàrbara, estressant, però sempre imprescindible.

Però tornant al tema dels intel·ligents i dels imbècils. Aquesta dualitat antagònica és palpable especialment en tots aquells temes relacionats amb el bon gust, com l’art, la gastronomia, la música, el cinema i tots aquells temes que requereixen tenir el cervell suficientment desenvolupat per discernir entre allò que realment és merda i allò que no ho és. Una capacitat cada cop més al llindar de l’extinció en la nostra espècie i que alguns molt pocs escollits encara mantenim.

Arribats a aquest punt, els que hagueu entès el títol del missatge i fins i tot us hagi eriçat tots i cada un dels pels de la polla o de la xona, podeu continuar llegint aquest article sense necessitat que la força us acompanyi. Per als que no, també podeu fer-ho, però sent conscients que us acabeu d’inscriure en el cercle de la ignorància sense dret a rèplica.

També en aquest punt, els que hagueu entès les subtileses del paràgraf anterior, podeu col·locar-vos tranquilament en el cercle dels intel·lectualment sobrats. Els que les hagueu captat però no les compartiu, demaneu que us facin lloc a l’altre bàndol. I els que no... bé, tampoc esperava massa dels meus lectors, sincerament.

Si de cas, permeteu-me disminuir el significat i el significant d’aquest article a nivells més comprensibles per a la vostra capacitat intel·lectual. Potser així, si bé continuareu sense entendre massa res, deixarà de capficar-vos pertànyer al grup dels imbècils i, sobretot, deixareu d’ambicionar equivocadament canviar-vos de bàndol; una acció, d’altra banda, totalment estèril. I mireu, pels temps que corren, estalviar-vos una nova frustració sempre és un plus que no cal desmerèixer.

Però tornem als grups i a les dualitats, amics meus, perquè a aquest pas no agafarem mai la velocitat de curvatura.

Us heu preguntat mai com algú pot preferir Mare Rosso a Bitter Kas? o un Big Mac a les braves del Bar Los Romeros? o un Limoncello a una copa de ratafia? o Windows a qualsevol altre sistema operatiu del món, inclòs el terminal d’UNIX? o els Manel a Roger Mas? O Chewbaka a Spock?

Doncs, amics meus, incomprensiblement la majoria es decanta per les primeres opcions fent de la veritat certesa i confirmant que en aquest món preval la imbecilitat sobre la intel·ligència.

I d’exemples com els anteriors en podria continuar posant fins que quedessiu extenuats per la lectura d’aquest article; en un exercici que, en la meva benignitat, no penso fer per no enfonsar-vos més en la vostra cretinitat.

Afortunadament continuo creient en la bondat de l’evolució i estic plenament convençut que de tal manera que al llarg de la història les espècies s’han anat dividint en diferents branques, podant-ne les més dèbils, ben aviat la nostra espècie, la mal anomenada sapiens, tornarà a patir una divisió, donant lloc a l’homo eruditus per una banda i a l’homo nescius de l’altra.

Aquest cop, però, l’evolució no n’exterminarà la dèbil, com feu quan l’homo antecessor es dividí en neanderthalensis i sapiens, sinó que destinarà el nou homo nescius a servir de mà d’obra barata i carn de canó de les ambicions i la intel·ligència de la gent com jo, els eruditus.

L’assimilació ha començat. La resistència és fútil.

divendres, 2 de desembre de 2011

La prova definitiva de l’amor


Està capficada perquè encara no ha trobat
la prova definitiva de l'amor.
Per això no ha rentat el mirall.

Si no sou jugadors del World of Warcraft i fans d’Star Wars, en un moment o altre de la vostra vida haureu encetat alguna relació de parella.

Ho recordeu? Aquella primera atracció innocent, el ritual d’apropament, aquell caminar arriscat vora la dèbil frontera de la friendzone, el tímid “sortim?” quan el què de veritat voldríem és entrar, aquell frec suau de les mans, aquella carícia de pit sobre el jersei… i finalment, aquell esclat irracional de l’amor.

Ah l’amor, l’amour que diuen els francesos, dragoste que diuen els captaires catalans… quin gran gaudi per a l’esperit i quina sagrada família per a l’ànima!

I és que estar enamorats és un dels estats més plaents i confortants de la vida. Aquell lligam incondicional a l’altre que ens emborratxa el cervell i ens aniquila el discernir lògic per transformar-lo en una voràgine tan passional com irracional.

"Penja tu. No, penja tu. No, tu. No, tu. Penja tu. Va, 3, 2, 1… Encara hi ets?"

En aquests primers moments, no necessitem res per estar segurs que estem davant l’amor de la nostra vida. La simple presència, encara que sigui en el nostre pensament, ens és suficient per assegurar-nos que aquella persona és LA PERSONA.

Però a la relació encara li queda temps per córrer. I arriba la fase de la consolidació. Una etapa difícil perquè el desenfoc gaussià del nostre cervell —provocat per la passió inicial— comença a desaparèixer, i de cop ens n’adonem que amb la paraula no n’hi ha prou, la presència no és suficient, ens cal alguna cosa més.

I aquí és on busquem la prova definitiva de l’amor. Aquella acció, aquell comportament, aquell gest que ens refermi en l’elecció que hem fet i que ens garanteixi que allò va de debò.

En aquests moments, com a deixebles desavantatjats meus que sou, sé del cert que ja esteu pensant en el sexe. “Pere, el primer clau és la prova definitiva de l’amor”, “Gran Llufa, és la primera mamada”, “Sa flatulent senyoria, amb palla n’hi ha prou per demostrar la certesa del veritable amor”.

Primaris amics, no és això, companys, no és això. Si a aquestes alçades de la relació encara no heu follat, més val que li demaneu el dau de vuit cares al vostre amic informàtic i torneu als jocs de rol.

La prova definitiva de l’amor arriba d’una forma més subtil.

Normalment al sofà, asseguts ben arrecerats l’un amb l’altre, mirant alguna estúpida pel·lícula de la Sandra Bullock.

És llavors quan sense pensar-t’ho, de forma natural, t’inclines lleugerament a la dreta, aixeques la galta esquerra del cul del sofà i deixes anar un sonor i pudent pet mentre ella et dedica un somriure còmplice.

Aquesta, amics, és la prova definitiva de l’amor.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails