dimecres, 30 de novembre de 2011

Servei públic


Una tarda amb en Pere Llufa ha estat suficient
perquè la figa li supuri pur intel·lecte.

A aquestes alçades del blog la majoria de lectores ja s’hauran adonat que la meva intel·ligència és tan descomunal com la meva voracitat sexual. Les menys acomplexades, a més, han pogut comprovar les dues coses. Alguna hi ha, fins i tot, que encara no pot seure sense posar una coixí inflable a la cadira.

Doncs bé, després de la polla d’articles, crec que ha arribat l’hora de donar-li un sentit a tot això i de fer valdre un dels principis que sempre ha regit aquesta iniciativa literària: el servei públic.

Sí, benvolguts deficients amics, perquè Aneu a cagar sempre ha estat més —molt més— que un simple blog on deixar-hi les cagarades de rigor que han il·luminat les vostres palles. Aneu a cagar és la ONG que alimenta la vostra mediocritat intel·lectual, que il·lustra la vostra ignorància no sempre conscient i que connecta les sinàpsis primàries del vostre cervell ni que sigui durant l’estona que llegiu un dels meus articles, ni que sigui per permetre-us tirar muntanya amunt el moc de l’estupidesa que us penja perpètuament del nas. I tot això, de franc.

És per això que avui salto a la palestra amb una iniciativa sense precendents. En un gest de generositat que m’honora i pel qual hauríeu d’estar fent cua sota la meta taula, amb les dents netes i les genolleres posades, per menjar-me el ratolí, Aneu a cagar inaugura avui els...
...articles per encàrrec.

Perquè tot i el despreci amarg que sento per vosaltres, la meva educació de tradició jesuïtica no em permet abandonar-vos a la vostra infeliç i nècia sort. A partir d’avui, Aneu a cagar seran els rems que us permetran bellugar la barca de la idiotesa en la que esteu varats en l’oceà de l’estultícia.

És per això que us convido, us repto, a proposar-me els temes sobre els que voleu que la meva erudició infinita us il·lumini. En Pere Llufa, com un avançat tertulià de les ones hertzianes, us promet donar-vos no només reposta, sinó també tot el seu saber.

Edavant, sense por. Us espero.

dilluns, 28 de novembre de 2011

Catalunya suTnormal


Típica electora catalana oferint el seu cul
mentre pensa si votar  en Duran, al PSC o al PP.

Després de la brillant inside joke del cap de setmana, incompresa per alguns, rebuda amb entusiasme per d’altres, però que en tot cas m’ha proporcionat no menys de 12 promeses de relacions sexuals a canvi de continuar amb les meves activitats blocaires —5 anotades a la columna del DEBE i 7 a la de l’HABER—, passem a coses serioses i tornem a la càrrega.

Al marge de ser el paradigma del sistema democràtic, unes eleccions no tenen massa més res d’interessant. Arriba el dia, votes i l’endemà tot continua més o menys igual, però probablement pitjor que el dia abans. I així, qui dies passa anys empeny sense donar-hi massa voltes.

Hom, però, no valora prou les conclusions que podem extreure d’un exaustiu anàlisi postelectoral i que ens permet radriografiar el país que tenim més enllà de saber si la població del territori subjecte de les urnes és de dretes o d’esquerres, quin compromís nacional té, i totes aquestes collonades que fonamentalment no interessen a ningú.

Per exemple, em consta que a Catalunya no existeix un cens de subnormals. Una eina que, al costat del de maricons, seria força útil i pràctica per al devenir de la nostra nació, i mai no prou agraïda per les empreses de selecció de personal.

Per no existir no existeixen ni estadístiques. Proveu-ho. Busqueu al google “índex estadístic de subnormals a Catalunya” i veureu com els resultats són tan escarransits com la meva vida sexual, amb el permís del Senyor Gerent.

Doncs bé, aquí és on les eleccions vénen al nostre ajut.

Si analitzem els resultats de les darreres eleccions a las Cortes Generales veurem que amb unes poques sumes tindrem un percentatge força exacte de la subnormalitat catalana. I quan dic catalana em refereixo al Principat; no per una qüestió de principis, sinó perquè la meva mandra per sumar tants números supera de bon tros el meu patriotisme. I d’altra banda, tampoc no cal ser massa viu per concloure que el 99% dels valencians i el 95% dels balears se situen sota la franja del borderline. Molt per sota.

Així doncs, mirem què ha passat al Principat.

Per una banda tenim els subnormals fixes a cada contesa electoral: els votants d’ICV-EUiA. Uns individus tan profunds que continuarien votant aquesta formació encara que en Joan Saura i en Joan Herrera pugessin damunt d’una taula amb el cos pintat de purpurina i cridessin “Visca el capital! mori Marx!” mentre fan el trenet. En total, 279.599 persones.

Després tenim els votants del PSC i del PP. 1.636.125 persones amb el nivell intel·lectual d’un llimac esguerrat i amb la consciència nacional tant difosament espanyola com la Lola Flores. Perquè realment cal ser un dat pel cul sense fons per viure a Catalunya i a hores d’ara continuar votant partits ja no d’obediència espanyola, sinó espanyolistes amb tots els ets i uts.

També hi sumarem els nuls. Ja sigui els de l’estelada, els de l’Escribà de Balaguer, els de la màscara de la Warner, els del paper de wàter amb caca o els que després de 30 anys de conteses electorals encara no han après a ficar un paper dins d’un sobre sense equivocar-se. Downies street tots.

Al mateix sac hi ficarem els que voten partidets de pa sucat amb oli. Gent amb tanta bona voluntat i bona fe, com manca de criteri i sentit comú. Perquè convindreu amb mi que cal patir algun tipus de deficiència intel·lectual congènita per votar un partit com el PUM+J, per exemple (sí, existeix, i l’han votat 362 animalons).

Fent números grossos, entre nuls i nul·litats en tindríem uns 200.000. I amb tot això ja portem 2.115.724 al sac del cens dels catalans curts de gambals.

Si heu estat prou alerta, haureu vist que ens hem deixat un gruix important d’electors. Efectivament, els votants de Convergència i Unió.

Ningú no dubta que en Mas votaria sí en un referèndum si no es fes, que en Felip Puig practica bondage vestit amb l’estelada i que l’Oriol Mas es deixaria créixer dues patilles més per tenir les quatre barres a la cara. Però… i en Duran?

Qui amb dos dits de seny, amb un sentiment de catalanitat conscient, amb una estima confesa per la pàtria, pot votar en Duran i Lleida, àlies Lo Pelat de la Franja, àlies en Pepito de la Sinda, àlies el ministre-wannabe.

Les males llengües diuen que per demostrar la seva catalanitat davant en Vila Abadal, en Duran i Lleida va anar a tatuar-se “Independència per Catalunya” a la cigala, però com que el text era massa llarg i no li cabia va decidir tatuar-se finalment un “Viva España” que va acabar sent un “Viva Españ” per qüestions de llargades, o més aviat curtades.

Podem ser crítics, acrítics i diacrítics amb els quatre-cents cinquanta set mil partits que conformen l’univers independentista, d’altra banda més que votants. Podem deixar de votar-ne uns per votar-ne uns altres, o fins i tot fotre’ns la papereta al cul i alimentar així el sac dels subnormals abstencionistes. Però com algú que es consideri ja no independentista, ja no catalanista, sinó simplement català pot votar en Duran i Lleida? Ni que ens prometés deixar de tocar la bateria si ho fem!

Un senyor que ja en plena campanya va dir adéu a un “pacte fiscal” que de fet ja era més foc d'encenalls que altra cosa. Que va proposar un govern de concentració “nacional” (de la seva nació) amb ell de ministre conciliador… Un senyor que el més a prop que ha estat de la catalanitat va ser quan va intentar infiltrar-se als vestidors de l’Escolania de Montserrat!

Doncs bé, un milió més de subnormals.

I tots aquests sumats als que van decidir abstenir-se fan un total de gairebé 5.000.000 de subnormals amb dret a vot.

Amics, no sé si Catalunya arribarà a ser mai res. Però el què queda clar de tot plegat és que si ens en volem sortir, abans ens haurem de treure l’enorme cigala que tenim encastada entre les natges i que a cada entomada ens malmet el cervell.

GORA JO!

dissabte, 26 de novembre de 2011

Azken guda dantza

Comitè Central Ratafiarista. PLL és el de la dreta. La vostra, no la seva.

Pere Llufa (en endavant PLL), blocaire ratafiarista i oditós de la Catalunya percutida, desitja mitjançant aquesta declaració donar a conèixer la seva resolució.

Arran dels últims esdeveniments ocorreguts al nostre país —i també al seu—, s’està obrint un nou temps polític. Estem davant d’una oportunitat històrica per donar una solució justa i democràtica al secular estat de l'òdiT.

La lluita de llargs anys ha creat aquesta oportunitat. No ha estat un camí fàcil. La cruesa de la lluita s’ha endut a molts companys i companyes per sempre. D’altres estan patint l’exili. Per a ells el meu reconeixement i més sentit homenatge.

D’ara en endavant el camí tampoc serà fàcil. Però és temps de mirar al futur amb esperança. És temps també d’actuar amb responsabilitat i valentia.

Per tot això, PLL ha decidit el cessament definitiu de la seva activitat en tots els fronts. Amb aquesta declaració històrica, mostro el meu compromís clar, ferm i definitiu.

VISCA EN PERE LLUFA! VISCA LA CATALUNYA RATAFIARISTA!

SALUT, ÒDIT ETA FORÇA A LA MÀ PER PODER-SE-LA PELAR!

FINS AVIAT I GRÀCIES PER TOT EL PEIX!


PS. El correu continuarà actiu només per ofertes de mamades.

PS2. A tots els que sempre us heu preguntat quina és la Resposta a la Pregunta Definitiva sobre la Vida, l'Univers i Tot Plegat... és 42 tanoques. Ja no cal que us llegiu el llibre.

PS3. Pensàveu que no tindríeu la foto de la xati de rigor, oi?

La senyoreta Catalunya, a l'espera de ser percutida. Un cop més

divendres, 25 de novembre de 2011

Copagament


La Noèlia m'ha demanat que li faci la visita ginecològica
per estalviar-se l'euro sanitari.

El català és un ésser acostumat a combregar amb rodes de molí, expressió molt nostrada i eufemística que ve a voler dir que estem avesats a empassar-nos-ho tot per la via rectal i sense vaselina.

Ja fa temps que els nostres indsignes representants institucionals, aplegats sota la denominació “dels millors”, estan marejant la perdiu amb el tema del copagament sanitari. Això és, fer-nos pagar al voltant d’un euro per visita al metge de capçalera, allò que ara se’n diu CAP i que aviat en diran RES.

No entraré a debatre si la mesura, que teòricament persegueix aportar entre 60 i 70 milions d’euros més al Govern reduir l’abús que molts usuaris fan del sistema sanitari català, és bona o no. Tot i que en la meva humil opinió tinc clar que una part del problema es resoldria si molts dels avis que van a passar el matí al CAP —en comptes d’anar a mirar obres o d’anar a revisar la seva llibreta d’estalvis al banc— sortissin amb la recepta del cementiri a la butxaca i l’etiqueta de la morgue penjant del dit gros del peu.

El què vull denunciar ara i aquí és el terme: ‘Copagament’.

‘Copagament’ és una paraula que ni el DIEC recull, però de la que és fàcil deduir-ne el significat. “Fàcil”, és clar, si vas fer el BUP abans del 1990, quan la llengua encara tenia alguna importància en la docència.

Vegem-ho: ‘Copagar’ està formada pel prefix ‘co-‘, que significa ‘ensems amb’, ‘en comú’, i pel verb ‘pagar’, que significa donar els diners que val (una cosa que compres, que reps, etc.).

És a dir, simplificant-ho perquè les vostres mediocres ments ho entenguin, “pagar a mitges”.

Per tant, el què el conseller monosil·làbic del ram ens proposa és “pagar a mitges la sanitat”. Una idea, podríem pensar, a priori justa i necessària. Si jo utilitzo un servei, és quasi un acte de justícia divina que contribueixi a pagar-lo, la Generalitat una part i jo l’altra. Què hi podem objectar?

El què oblida el conseller convers adalil de la sanitat privada, és que els diners que copaga la Generalitat també han sortit de la meva butxaca, de la mateixa de la que ara em vol treure un euro més. Amb el què el copagament es converteix realment en un repagament, és a dir, pagar dues vegades pel mateix servei.

I és que en d’altres coses no seran els millors, però en intentar-nos fer passar bou per bèstia grossa (el què pels barcelonins seria “enganyar-nos com xinos”) són uns veritables artistes.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Visca les Marianes!

Una jove de Nuevas Generaciones
reflexionant sobre la victòria d'en Mariano

Estic convençut que a molts de vosaltres la victòria d’en Mariano us ha deixat un mal gust de boca. És normal. A ningú no li agrada que li facin menjar una cigala després d'haver-lo percutit per darrera.

Però a mi, amics meus, el triomf del senyor dels hilillos de plastelina m’ha alegrat el dia.

Per entendre la meva eufòria hem de tenir clar que per al nostre país és ben bé igual que governi un socialista que un peperu, ambdós són la mateixa merda. Però com a mínim els segons no amaguen les seves intencions, que no deixen de ser les mateixes que les dels primers, però pintades en un altre color.

Doncs, per què aquesta alegria que m’embriaga tot el cos i que m’injecta de sang la titola?

És simple. Les dones del PP estan més bones.

I no només estan més bones, sinó que vesteixen millor.

Aquesta és la diferència fonamental entre la dreta i l’esquerra espanyola.

I és que amics meus, coincidireu amb mi que res té a veure una Arantza Quiroga amb una Leire Pajín, o una Cayetana Álvarez de Toledo amb una Carmen Chacón, o una Soraya Sáenz de Santamaría amb una María Teresa Fernández de la Vega. O fins i tot una María Dolores de Cospedal amb una Magdalena Álvarez.

El PP significa el retorn a les faldilles, a les sabates de talons, als trajus-jaqueta (i no sabeu com em posen les dones amb faldilles i talons!); el PP és la feminització de la política davant d’aquesta incomprensible dèria que han tingut sempre les esquerres de masculinitzar la bellesa femenina a cops de pantalons i anoracs gruixuts.

És el retorn a les cares de vici i a les mirades perverses, als pensaments bruts, als plaers prohibits, als pecats carnals ocults i les actituds porques. Perquè totes les polítiques peperes sense excepció fan cara de gaudir jugant amb cuirs, vibradors i manilles i de posar-se de quatre grapes al primer toc, tot bavejant a l’espera que una grossa cigala els rebenti la xona.

Només cal veure la cara de xupapolles que fan la majoria, per tenir clar que traspuen una perversió viciosa, i que esperen el final dels mítings per calçar-se als primer borjamari que se'ls posi a tret, sota la tarima del pavelló d'esports. Això sinó s'han masturbat abans sota la taula de la roda de premsa.

I per acabar, siguem francs (que francos ja ho són ells) sempre provocarà un punt més de plaer encular a una del PP que a una del PSOE. Digueu-me romàntic.

L’única nota trista de tot plegat és que la Montserrat Nebrera plegués del partit abans de la victòria definitiva. Perquè sens dubte, mai no hi haurien hagut tantes palles davant la tele en la presa de possessió d’una ministra.

melafo 1: Arantza Quiroga

Melesfo de dos en dos: Cospedal i Saenz de Santamaria

Melafo 4: La Cayetana abans d'agenollar-se

Melafo 5: La jove promesa toledana,
Marta Valdenebro
Avui per esmorzar ja se n'ha menjat dues

dimarts, 15 de novembre de 2011

Agafats dels collons

Sens dubte, està gaudint d'un bon buquet

Que m'agraden les mamades no és cap novetat que us descobreixi avui. Els lectors habituals ja són prou coneixedors de la meva predilecció perquè em xarrupin la fava, i la majoria de lectores ja han tastat en primera persona el meu excel·lent buquet. I a fe de Déu que algunes s'hi podrien dedicar professionalment si és que no ho fan ja. Com a mínim, a mi no em van cobrar.


Tot i així encara queden dones que es neguen a amorrar-se al piló, ja sigui per tabús, per una sexualitat mal interpretada o per unes estranyes i perverses conviccions heretades d'un feminisme malentès.

I és que algunes fèmines associen de manera equívoca mamada amb submissió. Carn de pel.lícules porno, aquestes femelles creuen que agenollar-se davant d'un home representa la confirmació del seu estatus com a sexe dèbil.

I no amigues meves, res més lluny de la realitat. Al contrari del què les vostres immadures o manipulades ments puguin pensar les mamades són poder. Perquè no hi ha activitat sexual que deixi a l'home més indefens que una bona fel·lació.

La polla és el joystick de la voluntat de l'home. No debades la traducció d’aquest terme en català és ‘palanca de control’.

I és que si les dones poguessin portar la polla del seu home a la boca tot el dia n’exercirien un control absolut, com el ventríloc que mou a la seva completa voluntat el ninot, però a la inversa.

Perquè fel·lar una cigala no és ficar-se un tros de carn a la boca, mamar una cigala és xuclar l'ànima d'un home. És l’absorció completa de l’esperit masculí. La completa vampirització de l'ésser masculí.

Arribats a aquest punt, entec que totes les que encara teníeu dubtes esteu deleroses per posar-vos a la boca la primera cigala que tingueu a l’abast, ni que sigui per comprovar les meves teories.

No us precipiteu i continueu llegint, la lliçó d’avui encara no ha acabat.

No entraré en els detalls sobre com fer una mamada, prou n’hem parlat en aquest oasi literari, i prou feina tinc avui per escriure un tractat que l’experiència ja us anirà donant. Però sí m’agradaria fer un incís en un moment tant significatiu com delicat.

L’escorreguda.

I és que moltes dones no saben què pas fer en aquest moment. Què és millor, a la boca, a la cara, fora?

L’escorreguda és el moment més crucial d’una bona mamada. És aquell instant en el que, si les coses s’han fet correctament, podríeu ordenar l’home que es llancés d’un setzè pis i ho faria sense dubtar-ho. I al contrari, una mala decisió pot engegar a la merda tot l’esforç i la bona feina realitzada fins aquell moment.

Lluny del què hom pugui pensar, la lleterada a la cara no és la millor opció. Potser per a alguna generació esclava de les pel·lícules porno pugui esdevenir una bona alternativa, però generalment els resultats són poc satisfactoris, tant per l’un com per l’altra. És millor en aquest cas, deixar que l’esperma caigui sobre el cos i regalimi sobre els pits. Perquè si bé l’escena de la cara inundada de semen pot ser molt cinematogràfica, a pocs homes li agrada besar una cara maquillada del seu propi líquid.

En aquest sentit, la correguda fora és millor opció, tot i que cal tenir en compte que és una operació extremadament delicada. Penseu-hi. Amb la mamada teniu tot el control. Mentre xarrupeu la verga erecta, l’home no és res més que un terròs de sucre que desfeu a voluntat i que rebentarà en mil bocins en el moment que el brollador exploti. Retirar la boca en el moment més àlgid és com si us retiren la cigala de la xona en els instants previs a l’orgasme, una merda veritat?

L’escorreguda fora de la boca només té sentit si la mamada acaba amb palla. Però amb una palla espectacular, a l’alçada de la fel·lació que estàveu fent. A més, cal controlar molt bé els ritmes, tenir l’art de la continuïtat. La transició d’una acció a l’altra ha de ser transparent i en el temps adequat, que no es noti. Sinó tot acabarà amb una fellatio interruptus on tot se n’anirà a la merda: la mamada i, especialment, el vostre control sobre l’home.

Així doncs, que faig?” us estareu preguntant a aquestes alçades de la pel·lícula.

Sens dubte, la millor opció és la correguda dins la boca.

Visualment impecable, sexualment extraordinària, la correguda en boca és el final que tota novela voldria tenir. Veure com la dona s’omple la boca del vostre semen i com ressegueix la cigala amb la llengua fins als ous per no deixar escapar aquella gota fugissera no només és un dels plaers més immensos que un home pugui viure i veure, sinó la constatació definitiva que tu, dona, tens tot el poder.

A més, la mamada cal assaborir-la. Cal gaudir-la com un vi que ens ha costat 600 euros.

No hi ha res pitjor que la dona que conserva el líquid a la boca i surt esperitada al lavabo per buidar-la a la tassa del vàter. És com l’home que abandona el llit per fumar-se un cigarro tant bon punt s’ha escorregut dins vostre. Pitjor encara. És com si a més a més, us deixés un plec de bitllets sobre la tauleta de nit.

Oi que a vosaltres us agrada que després d’una follada l’home es quedi al vostre costat, acaronant-vos, abraçant-vos, estimant-vos? La mamada, doncs, en tant que activitat que cal considerar femenina, necessita dels mateixos ritmes.

La polla, amigues meves, necessita amor.

En canvi, veure com la dona apropa la seva cara a la teva per besar-te i, a pocs centímetres de tu, amb un sensual gest recull amb la llengua aquella goteta que s’escapava per la comissura dels llavis per assaborir-la és l’elevació a la màxima potència del plaer masculí.

Si ho feu bé, entendreu llavors el veritable significat de l’expressió “tenir un home agafat pels collons”.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Una societat captiva


No tenia els 6 euros per la màscara oficial, però li passarem per alt la falta


El passat 5 de novembre internet havia de viure la seva pròpia apocalipsis.

Anonymous, aquesta colla d'adolescents amb aspiracions a hackers "kiero jaquear el jotmeil de ni nobia grasias de antebraso", havia anunciat mitjançant un comunicat "ETA style" però sense txapela que atacaria Facebook.

En un avenç de l'apocalipsi maia del 2012, Anonymous pretenia fer caure el gegant de les xarxes socials per denunciar el "suposat lliurament d'informació dels usuaris a empreses i governs" i per expressar la seva disconformitat amb les polítiques de privacitat de l'empresa d'en Zuckenberg.

L'estratègia dels deixebles de V for Vendetta (una pel·lícula que només ha recaptat 70 milions de dòlars i que de retruc torna a estar de moda), passava per fer un atac de denegació de servei (conegut com a DDoS en l'entorn geek, conegut com a ezo-qué-é-lo-qué-é en la resta d'entorns) que saturés els servidors de Facebook i deixés aquesta xarxa inoperativa.

Una operació collonuda, no creieu? Tombar Facebook. "Mola mazo" que deia el poeta d'Alcoi.

Però de cop, l'única persona del grup a qui no li apretava la goma de la màscara va pensar que si Facebook queia no es podrien comunicar pas amb els 170.000 seguidors que Anonymous té a la mateixa xarxa.

I com podria informar Anonymous de l'èxit de la destrucció de Facebook sense Facebook? Oh, paradoxa.

Per Twitter? Oh, espereu, que Twitter també és una de les empreses que conformen el nou eix del mal 2.0… Google+? LinkedIn?

Finalment, l'operació Facebook fou cancelada, perquè matar Facebook, Twitter, Google+, Youtube i tots aquests altres monstres socials era, en el fons, matar Anonymous. O com a mínim, deixar-los sense veu.

I així, sense voler-ho, Anonymous es va convertir en captiva de la seva pròpia paradoxa. I de, passada, també del sistema.


PS. Els membres i simpatitzants d'Anonymous, així com gran part del moviment dels indignatxxxs han adoptat la màscara de V for Vendetta com a símbol. En una nova paradoxa dels temps que corren, aquesta decisió ha suposat un reimpuls a la venda de màscares d'aquesta pel·lícula que han comportat un ingrés "extra" a multinacionals com TimeWarner (propietària dels drets d'explotació) i cadenes com El Corte Inglés.

Només la botiga de disfresses novallorquesa Rubie's Costume va vendre l'any passat, a un preu de 6 dòlars la unitat, més de 100.000 màscares, quan abans de l'aparició d'Anonymous i la popularització del símbol, no arribava a les 5.000 vendes anuals. No cal dir que el senyor Rubie s'ha convertit en un dels principals defensors dels moviments de protesta.

Com deia no fa pas massa The Guardian, "a symbol embraced by anti-establishment activists is, thanks to its popularity, helping to fill the coffers of a large Hollywood corporation".

Coses de viure en una societat captiva.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails