dijous, 27 d’octubre de 2011

Societat descompensada


Només va estudiar FP, per això té un bon paraigües

Vivim en una societat descompensada. I no parlo de la tradicional divisió entre rics i pobres (al contrari, d’això se’n diu equilibri, fills de puta), sinó de qüestions molt més profundes i transcendents.

Els estudis, per exemple.

Durant anys i panys, pares, polítics, mestres i demés gentalla ens ha estat intentant convèncer que la societat es dividia en dues parts: els que tenien estudis i els que no.

Ja a l’escola t’advertien: «si no estudies, aniràs a FP». I és que ja llavors la societat es partia en dos trossos ben definits, derivant els inútils cap a la formació professional i els intel·ligents cap a BUP. «Pobre, fa FP d’automoció...» pensaves, condemnant-lo sense compassió a formar part del populatxo.

I després del batxillerat tocava la universitat. Perquè res et podia fer més desgraciat que abandonar els estudis després del COU, quedant-te en terra de ningú. Merda entre la merda. Perquè almenys els de FP tindrien un ofici. Però tu, què tindries?

I és que la universitat era la hòstia. Era aquell espai que et convertiria en élite, en part de la classe intel·lectual, benestant i, —amb esforç i dedicació— potser dirigent del país. Llicenciat! La grandesa! El súmmum! Ítaca!

Perquè a més havies de ser llicenciat, no pas graduat. Ah les carreres de grau! la FP del món universitari! Escòria que no podia resistir els cinc anys de carrera i s’havia de conformar amb un títol inferior.

I llavors et matriculaves a la ‘uni’. I entraves per la porta gran, amb la teva carpeta acabada d’estrenar, on t’hi enganxaves l’adhesiu de la universitat de torn —llavors no et donaven la carpeteta oficial— perquè tot el barri veiés que eres universitari!

I els amics dels pares et preguntaven: «què estudies?». I tu, inflat d’orgull, amb el grau de superioritat moral de més que et dóna simplement el fet d’haver-t’hi matriculat, responies: «Dret / Medicina (oh! el sant grial!) / Biologia / Filologia (el què?) / Econòmiques (sóc Déu!)...».

Però llavors, conforme avançaves cursos (o assignatures, o crèdits com en diuen ara), t’anaves adonant que allò no era ben bé com t’havien explicat.

Els teus amics de la FP ja havien acabat els estudis feia temps. I treballaven. El colega fuster cobrava més de 100 papers al mes, el mecànic 120, el matricer 140... I tu? Tu encara pidolaves la setmanada als pares per poder sortir el cap de setmana.

I veies que tu no eres l’anècdota. No eres tan únic com pensaves. La universitat s’havia convertit en un fenòmen mainstream i tothom hi volia anar. Per què qui voldria renunciar a ser un triomfador, a formar part de l’élite del país com ens havien promès? I veies que al teu barri éreu més els que anàveu a la facultat que els que havien anat a FP i que cada any pujava més gent al tren amb la carpeta amb l’adhesiu de la universitat.

I llavors començaves a reflexionar si la societat seria capaç d’absorvir tant de llicenciat. Mil dos-cents llicenciats en Dret cada any per a dues-centes places anuals d’advocat, per exemple... I veies clarament que no, que no seria capaç.

A tot això s’hi afegia que de cop descobries que la universitat tampoc no et feia més intel·ligent, ni més savi. Tret de la matèria específica en què t’havies format (i amb prou feines), què en sabies de la resta de coses? Res. Ni ortografia sabies, perquè la majoria d’universitaris, amics meus, escriuen com el cul.

Pregunteu-li a un físic què en sap de literatura, o d’història. El més probable és que us contesti amb una constant. O pregunteu-li a un filòleg d’hispàniques què en sap de matemàtiques o de química. El més segur és que us acabi recitant qualsevol poema d’algun dels germans Panero (si pot ser de Leopoldo María), que fa molt culte i intel·lectual.

I així tenim tota una generació (o dues ja) de condemnats a les cues de l’atur, de frustrats intel·lectuals, de joves sobradament preparats que no poden aspirar a res més que servir entrepans a la barra d’un McDonald’s perquè ni tan sols una bombeta saben canviar.

Tot això mentre veuen que els tontos de la classe, els que no servien de res, els burros de la FP, tenen ofici i benefici i han pogut anar tirant a la vida. I alguns fins i tot han muntat negocis, algun d’ells amb èxit. Negocis als que envies el teu currículum ple de faltes d’ortografia per aspirar a ocupar alguna plaça d’administratiu.

Però és clar, tu tampoc no vas estudiar FP de secretariat. 

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Un sistema endreçat



A aquesta me la follaria per sistema

D'un temps ençà no paro d'escoltar queixes sobre la situació econòmica social actual. Queixes que en molts casos s'han canalitzat en acampades, en d'altres en massives manifestacions com la de diumenge passat i en la majoria en laments protoalcohòlics a la barra de qualsevol bar.

Sigui com sigui, però, sembla haver-hi un consens per culpar al "sistema" de tot allò que ens passa.

"El sistema no funciona" diuen.

Doncs bé il·lusos amics mongoloids, sento desil·lusionar-vos, però tinc l'obligació moral de retornar-vos a la realitat: el sistema funciona de puta mare. De fet, fa més de dos mil anys que funciona de collons.

El problema és que des de fa una desena llarga d'anys, potser vint i tot, les classes populars d'aquest país món van començar a veure's el cul i, contràriament al què és en realitat, van creure que ells també podien beneficiar-se d'aquest sistema. Va ser així com la classe baixa de la societat, de la que en formàveu part la majoria, va decidir per ella mateixa que era l'hora de pujar un graó i convertir-se per obra i gràcia de Déu en classe mitjana.

I és clar, la classe mitjana té un bon cotxe, i una bona casa, i un apartament a Begur, i surt a sopar cada nit de dijous a divendres, i vesteix de Dolce&Gabbana i Armani, i va de vacances cada any a destins exòtics, i té un iPad, un iPod, un iPhone, una Xbox i una Wii...

I el sistema, que sempre ha estat amatent per cercar noves i creatives solucions per lucrar-se millorar va beneïr el canvi de paradigma: "benvinguts a la classe mitjana pobres desgraciats, aquí teniu els aparadors dels vostres somnis i la targeta que obrirà totes les portes de la felicitat". Consumiu fills de puta, consumiu.

I els pobres, ara convertits en nous benestants, van obrir àvidament les portes de la societat de consum i s'hi van llençar de cap.

I n'estaven tant convençuts que la pobresa ja no existia i que havíem assolit un estat del consum benestar absolut que fins i tot van començar a pregonar amb supèrbia que les dretes i les esquerres ja no existien, que formaven part del passat. Perquè reconèixer l'existència de classes, reconèixer l'existència de desigualtats, amics meus, feia pobre.

Però aquests solemnes desgraciats no recordaven que tant sols uns anys abans, quan ells eren petits, a casa només hi havia un cotxe, el diumenge es feia festa grossa amb patates xips, pollastre a l'ast i Mirinda, el paper pintat durava trenta anys i les mares apedaçaven la roba. No recordaven que a casa sempre havien format part d'això que ara en diuen classes populars, per no dir-ne pobres de merda. Una classe de la que, malgrat el miratge dels darrers anys, de fet no n'havien sortit mai.

I ara, quan el sistema ha dit que ja n'hi havia prou, quan ha vist que ja no podia esprémer més la gallina dels ous d'or sense matar-la i que ja havia xuclat massa de la mamella, ha decidit tornar als vells temps, i en un exercici de realisme ha tornat a posar cadascú al lloc que li pertoca i tornar al paradigme de pobres i rics. Com així sempre ha estat.

El sistema sap que tornaran a venir temps millors i que d'aquí uns anys podrà tornar a enganyar els pobres perquè tornin a creure's rics. De moment, però, el sistema ha fet endreça.

"El sistema no funciona" diuen. El sistema funciona de collons.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails