dilluns, 18 de juliol de 2011

Personxs indignadxs


Ellx també està indignadx, però me lx follx igual

Un bon dia, algú amb un cert criteri estètic va decidir que la utilització de l’arrova per no fer distinció de gènere era cutre. Cutre i d’imbècils, hi afegíem alguns.

Alguns il·lusos vam creure que la tonteria de la puta arroba dels collons s’havia acabat. Que per fi algú havia posat seny. Però no. Si hom podia pensar que la deriva subnormaloide dels paritaris dels ous havia tocat fons, estàvem totalment equivocats, encara era possible anar més avall, enfonsar-se encara més en la merda de la correcció política.

Va ser el dia en què un grup de simis indignats reunits en assemblea, després de diverses consideracions,  debats i esmenes i de sotmetre-ho a l’anàlisi de dotze comissions i subcomissions paritàriament lingüístiques, van decidir buscar una alternativa que, utilitzant algun dels caràcters bàsics de l’alfabet llatí, els permetés continuar conservant i pregonant la seva correcció política i la seva voluntat de no discriminar entre polles i xones en l’escriure.

Aquell dia, va aparèixer la ‘x’.

Sí amics, la ‘x’, la vint-i-quatrena lletra de l'alfabet català —anomenada ics o xeix—, la incògnita, la lletra del porno, el cromosoma sexual dels mamífers, el 10 dels romans, la generació dels nascuts en els anys 70...

Així, si la simbologia aplicada a aquesta lletra no estava ja prou massificada, aquesta gent amb més amor als gossos que a la dutxa, va decidir donar-li un altre simbolisme. A partir d’aquell moment, la ‘x’ també s’utilitzaria per no fer distinció de gènere esdevenint així, en el còmput global d’estudideses humanes, una nova aberració lingüística.

Apareixeren així nous termes com:

— indignadxs
— acampadxs
— maestrxs
— trabajadorxs
— alumnxs
— chúpamex xl nabx

Algú haurà notat, però, que aquest nou comodí lingüístic presenta una dificultat important: no es pot utilitzar en català.

Efectivament, si en castellà la feminització de les paraules segueix més o menys una mateixa pauta —la substitució de ‘o’ per ‘a’—, en català la cosa és més complexa.

Indignats no es pot convertir en indignatxs, ni treballadors en treballadorxs, perquè no tindria ni lògica ni sentit.

Algú podria creure que aquesta dificultat per integrar la ‘x’ en la ortigrafia catalana va obrir un nou debat en aquelles assemblees tan preocupades per l'esdevenir de pobles i nacions per tal de buscar una forma paritària de resoldre el conflicte i, de passada, salvar la llengua catalana del masclisme lingüístic.

Però la solució ja l’havien adoptat molt temps enrera: no expressar-se mai en català.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Aur! Aur! Desperta Ferro!

Només veure la titola d'un almogàver, les dones ja tenien el primer orgasme

El 13 de març de 1311 la Companyia Catalana d’Orient arribà a prop del riu Cefis, perparats per emprendre una de les més glorioses batalles de la nostra història.

Atrapats entre el riu i el llac Copais, sense escapatòria possible, els almogàvers esperaven la càrrega de la cavalleria pesada francesa.

La inferioritat numèrica dels catalans era més que evident, 3.500 soldats de cavalleria i 4.000 infants envers els 700 cavallers, els 3.000 soldats de cavalleria i els 12.000 infants de les forces franceses. De fet, era tan clara i imponent la superiorat dels francesos que els aliats dels catalans, els turcoples, van fugir en desbandada.

La derrota dels almogàvers semblava clara.

Així i tot, els catalans van ordir una estratègia exemplar. Van situar-se amb el riu Cefis al flanc i el llac Copais a la seva esquena, una ubicació que malgrat els bloquejava qualsevol possibilitat de sortida tan sols permetia l’atac frontal de l’enemic i impedia qualsevol intent d’envoltar-los.

Aprofitant el sòl pantanós, els almogàvers van obrir solcs a la terra desviant les aigües del riu i inundant la plana amb fosses plenes d’aigua, invisibles a l’enemic a causa de la densa vegetació.

Un cop acabada la feina, un grup d’almogàvers es dirigiren cap als francesos, increpant-los i insultant-los; mentre la resta de forces catalanes restaven en les seves posicions.

Sent conscient de la inferioritat dels catalans i de la impossibilitat de la seva retirada, i esperonat per l’insult d’aquell grup d’almogàvers, el cap dels francesos, el duc Gautier V de Brienne, va ordenar la càrrega de la cavalleria pesada en dues onades.

Quant la primera onada arribà al terreny pantanós preparat pels catalans, cavallers i muntures es van veure aturats pel llot, l’aigua i el fang. L’aturada va fer que la segona càrrega dels cavallers francesos xoqués amb la primera.

Així, amb l’enemic atrapat en el fang i amb serioses dificultats per bellugar-se i lluitar a causa del pes de les seves armadures, l’almogaveria llançà la seva càrrega al crit de «Aur! Aur! Desperta Ferro!».

La infanteria almgàver es caracteritzava per la seva lleugeresa, tan en el vestir —E no aporten mes de huna gonella o huna camisa, sia stiu o ivern; e en les cames porten hunes calses de cuyro, e als peus hunes avarques de cuyro—, com en les armes —E porten bon coltell e bona correja, e hun fogur a la cinta. E porta cascu huna llança e dos darts—.

Així, lleugers de pes i sense els impediments de les armadures els almogàvers acabaren amb els cavallers francs. Diuen les cròniques que dels 700 cavallers tant sols en van sobreviure 12, mentre que les baixes dels almogàvers van ser irrisòries.

Mentre la infanteria catalana eliminava un rera l’altre la majoria de cavallers francesos, la cavalleria almogàver es llançà contra la infanteria franca, causant-hi també una terrible mortaldat.

Fou tant important la batalla, que com a conseqüència els amogàvers catalans es van apropiar del ducat d’Atenes, que van posar sota la sobirania del rei de Sicília. Les quatre barres de la Casa de Barcelona van onejar sobre l’acròpoli durant un segle.

Avui, quan tot just fa 700 anys i quatre mesos de la commemoració no celebrada de la batalla de Cefis, res fa pensar que els actuals catalans siguem descendents d’aquells valents soldats, d’aquells grans estrategues, d'aquells ferotges lluitadors que van fer tremolar i derrotar totes les gran potències militars de l’època i van portar el nom del nostre país arreu del món amb honor, dignitat i respecte.

No tingueu cap dubte que si avui Roger de Flor, Roger de Llúria, Ramon Muntaner ressucitessin ens passarien a tots els catalans pel coltell, després d’escupir-nos i insultar-nos.

Perquè no hi hauria cap altra forma de recuperar l’honor i la dignitat del què algun dia va ser el poble català.


Aur! Aur! Desperta ferro!
Deus aia!
...
Veyentnos sols venir, los pobles ja flamejen:
veyentnos sols passar, son bech los corbs netejen.
La guerra y lo saqueig, no hi ha mellors plahers.
Avant, almugavers! Que avisin als fossers!
La veu del somatent nos crida ja a la guerra.
Fadigues, plujes, neus, calors resistirem,
y si'ns abat la sòn, pendrèra per llit la terra,
y si'ns rendeix la fam carn crua menjarem!
Desperta ferro! Avant! Depressa com lo llamp
cayèm sobre son camp!
Almugavers, avant! Anem allí a fer carn!
Les feres tenen fam! 

dilluns, 4 de juliol de 2011

Calcetes amarades d'humitat

«...les calcetes s’havien anat amarant d’humitat»

Intentava obrir-se camí entre les seves calces.

Ella hagués preferit que tot hagués anat més a poc a poc, li agradava jugar una mica abans de deixar tot el camí lliure. Però d’altra banda, ja feia molta estona que notava com les calcetes s’havien anat amarant d’humitat, des que ell li havia acaronat suaument el coll amb dos dits i un calfred de plaer li havia recorregut tota l’esquena; els mateixos dits que ara mateix lliscaven per sota la feble goma de les calcetes.

Ara, les tenia completament molles.

Mentre es debatia entre la idea d’obrir-se completament o mirar d’allargar més el joc, notava el contacte de la seva llengua humida amb la seva llengua humida, que en una mena de combat de plaer, lluitaven boca contra boca.

Però el debat era estèril, perquè mentre el seu cervell s’inundava d’opcions contradictòries, els seus dits ja recorrien els volts el seu cony.

Lluny quedaven ja aquells jocs preliminars que hagués volgut fer, aquelles carícies d’excitació prèvies al sexe. No calien. La pressió del penis erecte sobre la seva cama així li ho deien. I les calces, ara ja a l’alçada dels genolls, feia estona que havien deixat d’oferir resistència.

Els dits tenien via lliure.

Va tirar el cap tan enrera com va poder, deixant-se anar, deixant-se fer, rendint-se; mentre ell explorava cada un dels plecs del seu cony.

Suaument, delicadament, un dit va recórrer el perímetre del clítoris. Allò l’excitava, si és que a aquelles alçades era possible posar-se més calenta.

Lentament va apropar les mans als seus pantalons, va descordar-li el botó i la cremallera i va posar-li una mà dins dels calçotets. Amb un dit va resseguir-li la cigala, semblava gran, molt gran. Es va ajudar de les dues mans per baixar-li els calçotets i deixar-li el membre a l’aire. Era enorme.

S’hi hagués volgut amorrar en aquell mateix moment i fer-li la millor mamada de la seva vida. Li hagués volgut llepar, xarrupar, mamar... fins notar com explotava a la seva boca i el semen se li escapava per la comisura dels llavis. Però no podia, els seus dits ja havien trobat el forat del seu cony i ara un i després l’altre s’hi movien amb una cadència tan frenètica com el seu plaer.

En sabia. No hi havia cap dubte. En pocs minuts l’havia portat als límits d’un plaer que mai no havia viscut amb tanta intensitat. S’estava a punt de córrer i en volia més, molt més.

Així que va apartar-li la mà, va agafar-li la cigala i la va acompanyar en el camí del seu cony. Volia notar aquella bèstia dins seu, volia sentir-se perforada, foradada, penetreda amb la mateixa impetuositat que ho havien fet els seus dits.

Va obrir més les cames... i «adéu, he de plegar».

Altre cop eren 2/4 de 5 de la tarda i ell havia d’anar a recollir els nens a escola.

El xat s’havia acabat.

divendres, 1 de juliol de 2011

Dues expressions de l'ànima

Ui sí, quina mirada!

Diuen que els ulls són l’expressió de l’ànima. Que a través de la mirada podem conèixer el caràcter d’una persona, la seva forma de ser, la seva forma de pensar...

Mentida.

Mentida podrida.

En el cas de les dones —que és el què aquí ens ocupa i preocupa—, l’expressió de l’ànima es troba una mica més avall. Sí amics, en els pits. En les peres, si voleu dir-ho més clar.

Perquè amics i amigues (o en idioma quissoflauta, amicxs), què és el primer en el que es fixa un home quan es topa amb una dona de cara. En els ulls? Va home va, no em foteu riure! Ni els mariques es fixen amb els ulls quan una dona ens regala una generosa regatera.

A partir d’aquí, el cervell masculí —mitjançant un complex però innat sistema de valoració— evalua l’especímen que té al davant i n’extreu les conclusions sobre la seva forma de ser, la seva forma de pensar i el seu caràcter.

I de fet, si els pits són generosos, desafiants i atractius, poc importarà el caràcter i la forma de pensar de la seva propietària. Només desitjarem amorrar-nos-hi eternament.

Nota: Article escrit en commemoració de l'1 de Juliol, Dia de la Teta. Potser algun dia, Girona li dedicarà un carrer.


Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails