dimecres, 25 de maig de 2011

«Això és molt gran, és molt més gran»


Ella no participarà a l'acampada,
tot i haver caigut també a la xarxa corrupta
del sistema

Des de fa uns dies —massa dies— un grup de pollosos acampen lliurement en algunes places de diverses ciutats.

Sota l’etiqueta de spanish revolution, un grupet d’il·luminats desvagats tenen la pretensió de canviar el món muntant un campament d’estiu sobre les rajoles d’una plaça. Això sí, en castellà, no fos cas que «els de fora no ens entenguessin».

A la vegada, aquests demòcrates de fireta, pijoprogres de l’espanyolisme ranci, tenen els ous de negar-se a reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles. Perquè es veu que reclamar un dret reconegut per les Nacions Unides no fa demòcrata (espanyol, és clar).

Però tornem al tema de la macrorave que s’han muntat els quissoflautes, des d'ara rebatejada com a #spanishravelution.

La pregunta que a hores d’ara fa tothom és com evolucionaran les acampades, com duran a terme les dos-centes cintuanta-dues mil reivindicacions que debaten, consensuen i aproven cada dia. És a dir, què passarà el dia que es cansin de clavar les costelles sobre l’enrajolat i l’excusa de poder dir que t’has fumat un porro i has cardat un clau enmig de la Plaça Catalunya no compensi l’esforç de viure com indigents.

Amics, amigues, la resposta és clara. No passarà res. Perquè per passar alguna cosa haurien de voler pencar, de voler implicar-se, d’organitzar-se... en definitiva, de treballar cada dia.

I d’això em temo, que un cop passada la fogarada principal, no en tinguin massa ganes, perquè el problema principal és que tenen tant de revolucionaris com de ganduls.

I mentrestant, mentre ells decideixen les mil maneres d’arreglar el món, critiquen aquells que no pensen com ells, es munten les seves orgies ideològiques, passen d’anar a votar ni que siguin les opcions més transformadores a la vegada que critiquen el bipartidisme(«així els castiguem») i es creuen els salvapàtries de la nació [espanyola], la ciutadania acaba de premiar en Camps amb una folgada majoria absoluta i els de les retallades amb un grapat més de regidories, alcaldies i diputacions.

Spanishrevolution? Que us follin a tots.

diumenge, 15 de maig de 2011

Tanco el bloc



Avui, 15 de maig de 2011 he decidit prendre una de les decisions més importants i a la vegada més dures de la meva vida, tancar aquest blog que tant estimo i que tants bÒns moments m’ha donat.

No ho sé, deu ser cosa de la tramuntana que tant ens afecta —encara que ens entestem a negar-ho o no—, però avui em sento tant feliç que he pensat que no podria mai a la vida viure sense parlar amb vosaltres i explicar-vos les meves coses, per això crec que reprendré els meus articles.

I parlar per a què? Per què em digueu les mateixes estupideses de sempre? Per què digueu les quatre grolleries per semblar aneuasaberquè quan no sou res més que quatre titafluixes? Per això he de deixar obert el blog? Aneu a cagar, home...

I llavors em miro els ulls de la meva filla i sembla que em parlin i que em diguin «et necessiten mare». I és cert. Perquè sé que encara que a vegades us passeu tres pobles amb mi, en el fons em necessiteu. Sóc com la «querida» virtual a la que acudiu a explicar les penes després d’haver-vos tirat l’amant de veritat, amb la que us desfogueu quan us ve el sentiment de culpa... Sóc la vostra cerveseta després d’un dia putejat a la feina. Així que us faré el favor de continuar.

Continuar? i uns ous! Hi ha tantes coses al món molt més interessants que perdre el temps amb vosaltres. Les flors, per exemple. Una rosa que et regala un desconegut, una orquídea que algú ha deixat furtivament a la teva taula, un sobre amb olor de liles i un cor dibuixat amagat entre els papers... No és millor tot això que esperar que quatre galifardeus se t’enfotin de tu a la cara, per molt virtual que sigui? Així doncs, adéu amics, me’n vaig a olorar roselles...

Ai les roselles! És inevitable trobar-ne sense obrir i no jugar al «poll, gall i gallina». Hi he jugat tantes vegades avui amb la meva filla i amb la personaqueempagalesfantes... i totes les he perdut. M’he emprenyat tant que al final m’hi he jugat el blog. Continuar-lo vull dir. I com veieu, he perdut. Mal que em foti, i que avui estic de baixada, aquí em teniu, a complir l’aposta, i durant molt temps diuen!

Encara que... vosaltres creieu que una puta rosella em farà reobrir el blog? Fos una hamburguesa de tofu, encara, però una flor que no serveix de res... A més, tantes hores asseguda davant de l’ordinador m’estan fent el cul gros, així que, ara sí, és un adéu definitiu.

Que fort, no? «Adéu definitiu». Sona gros. Com si no ens haguéssim de veure mai més, no? «Adéu definitiu». Apa, com si tanqués la porta que aquí no ha passat res. Esborrant d’una tacada un tros de la meva vida que, perquè no dir-ho, potser ha tingut més moments bÒns que dolents...

Sabeu què? Vaig a prendre’m la pastilla i després decideixo.

Quina era, la verda o la vermella? Calla, pren-te les dues.


Però què dius? Ja, ja, ja... Hòstia!

PS. Va per tu, mossa


Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails