diumenge, 19 de setembre de 2010

Autenticitat


Quan jo era petit els pares m’enviaven cada dia a la lleteria a comprar la llet, avui un petricó, demà mig litre, que després havíem de bullir.

També era força normal, a més de les fruiteries, trobar moltes cases amb caixes de fruites i verdures al portal. El marit, pagès, deixava el gènere que no havia venut a la cooperativa o al sindicat i, d’aquesta manera, es guanyaven un sobresou. Era fruita i verdura fresca, recent arribada de l’hort. I es notava.

Recordo també els venedors ambulants que arribaven als pobles portant el fato que les botigues no veien: cassoles, ungüents, melons, matalassos... Alguns s’anunciaven a crits, d’altres amb un xiulet, els altres amb una cantarella. I sorties al carrer a xafardejar, encara que no haguessis de comprar res.

I, al matí, en anar a comprar el pa per preparar l’esmorzar —perquè menjàvem pa del dia— el forn et rebia amb aquella olor de pa acabat de coure, de llenya, i de llevat. I per la porta de darrera el mostrador encara veies el forner amb la pala de fornejar com treia els darrers pans del dia, emmascarat de farina de cap a peus.

Quan anaves a comprar uns pantalons, recordo el sastre com amb un genoll falcat a terra et marcava la vora amb una mena de guix i una agulla de cap de les moltes que portava a la boca. Com t’ajustava la cintura i, sense ni tan sols mirar-te als ulls, et preguntava: «cap on carregues?».

Perquè la moda unisex no havia arribat enlloc, ni a les sastreries, ni a les perruqueries... Bé, als barbers, perquè les perruqueries eren de dones. Dos reialmes separats en què era impensable trobar-se un Lecturas i un Interviu compartint la mateixa taula. Cada revista al seu lloc; i al seu gènere.

I recordo els partits de futbol després d’escola a qualsevol plaça, sense que els pares s’haguessin de preocupar per on eres; i agafar el cotxe de línia —allò que ara en diuen autobús, i saludar al conductor i pagar al cobrador. I el senyor de la llanterna al cine, que ens feia callar quan fèiem massa xivarri. I la sessió contínua, amb dues pel·lícules. I els pantalons sargits i aquells pedaços rodons que les mares ens cosien als genolls i als colzes dels pantalons i les jaquetes per no desgastar la roba...

Avui tot això ha desaparegut en favor del progrés. Un progrés que —innegablement— ens ha portat moltes coses bones i que ha contribuït a millorar el nostre benestar i nivell de vida, però que a la vegada ens ha pres aquella autenticitat que tenien les nostres vides.

Per això, tot destapant la segona cervesa de la nit, no puc fer res més que emocionar-me quan premo el play de l’equip de música i salta la primera cançó de 'A veces cuesta llegar al estribillo', el darrer disc de Rosendo.

Perquè veig que, malgrat tot, encara resten coses veritablement autèntiques.

Amaina tempestad (A veces cuesta llegar al estribillo, 2010)


Pan de higo (Loco por incordiar, 1985)



PS: Serveixi també aquest humil article de sentit homenatge a Labordeta, un altre home autèntic.

dissabte, 18 de setembre de 2010

2 mm de fill de puta

Mosquit tigre «picant-se» la veïna. Fill de puta.

No sé si vosaltres compartireu amb mi aquesta mateixa afirmació, però estic convençut que aquest estiu els mosquits han estat molt més fills de puta que els anys anteriors. I no és cosa del mosquit tigre, perquè aquí ja fa temps que en tenim, simplement crec que n’hi ha més i més cabrons.

A casa, aquest any semblem malalts de xarrampió. No crec que hi hagi cap membre de la família que no tingui menys de quatre o cinc picades de mosquit a cada una de les seves extremitats.

I creieu-me que ens defensem. Ho hem intentat tot: flit, flit industrial, repel·lent, aparells elèctrics difusors, aparells d’ultrasons, gas mostassa i agent taronja. Però enguany els fills de la gran puta tenen una resistència que no havia vist mai.

Avui, després de ruixar-me tot el cos amb un repel·lent tan intens que els veïns han cridat als Mossos pensant que teníem un cadàver putrefacte a casa, m’han picat. I no una vegada, sinó tres.

Em sembla que se’l mengen el repel·lent.

A l’habitació on sóc hi tinc instal·lats dos aparells elèctrics antimosquits —dels del potet amb líquid— i just ara, un mosquit s’ha apalancat sobre un d’ells. Ep! i tan panxo! Com qui treu una cadira al carrer per prendre la fresca amb els veïns.

Sembla mentida que una bèstia de només 2 mm pugui putejar-te un estiu com ho han estat fent aquests insectes del dimoni.

I després diran que la mida importa.

dijous, 2 de setembre de 2010

Sóc esclau del pa amb tomàquet

Com enyoro la cuina catalana!

Amb una pota i una punteta de la cigala ficada al Kazakhstan no tinc més remei que tornar. No és per falta de collons ni de ganes, perquè de bona gana m’estaria tota la vida gratant-me l’ullera del cul sense fotre ni brot, sinó que diverses circumstàncies m’han fet estroncar l’aventura.

El fill de puta del jefe [sí, llegeix aquest blog] m’ha requerit amb urgència tornar a l’empresa. Hi ha oberta una crisi descomunal i la meva presència és imprescindible per sortir del forat.

El molt subnormal s’ha donat compte ara del rol que ocupo a l’empresa. I és que de la cinquantena de dropos que hi treballen, inclòs ell, probablement jo sigui l’únic que sap com funciona tot. De fet, si ara mateix caigués un llamp sobre algun dels treballadors i el fulminés a l’instant, només notaríem la seva absència per la pila de cendra i la intensa olor de carn rostida.

És una de les pegues de ser un «encarregat» de la vella escola.

Un altre motiu són els diners. M’he gastat més del què podia. He estirat més el braç que la màniga i tinc el compte corrent escurat. Perquè en contra del què es pugui pensar, les putes són cares a tot arreu, les que cobren en metàl·lic i les que s’ho fan pagar.

I el viatge què? us preguntareu.

En gran part decebedor. Tret del paisatge i l’idioma, poca cosa diferencia ja un país d’un altre. La globalització —simbolitzada sobretot en el Kentucky Fried Chicken— s’ha anat imposant arreu i la cultura de les aletes de pollastre ocupa les places més cèntriques de qualsevol ciutat del món.

He viscut experiències extraordinàries, he vist paratges increïbles, he fet intercanvis culturals amb més d’una meuca d’arreu del món, però sincerament, de tot el què he vist em quedo amb el què ja tenia quan vaig sortir de casa.

No dic que res del què hagi vist no hagi valgut la pena, però m’he adonat que sóc esclau del pa amb tomàquet, de l’arròs negre, de la ratafia i dels vins del Pla de Bages. I no tenir res d’això a l’abast de la mà suposa una angoixa i un trauma més grans que veure-li la xona a una kazakhstana, amb tan pèl que podries omplir un matalàs.

Això sí, estic content perquè he anat més enllà del què en un principi, malgrat l’acurada planificació i l’objectiu marcat, pensava que arribaria. He vençut els pronòstics més negatius que aventuraven que no passaria de Cadaqués o de la Catalunya Nord.

I ara, assegut a la terrassa d'un bar d'Astana, la capital kazakhstanesa, mentre espero el subnormal que m’ha comprat el cotxe, aprofito per llançar la darrera mirada a tot el què deixo enrere i començo a marcar el telèfon de casa perquè em comencin a posar a taula una bona vianda.

Ara ja només compto les hores que em queden per tornar a la meva —nostra— dolça Catalunya, pàtria del meu cor, i poder-li clavar queixalada a algun saborós conill català. Jo ja tinc l’allioli preparat.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails