dijous, 29 de juliol de 2010

Willy Fog

Fer turisme és fer amics

Benvolguts fills de puta. Mongolodies tots.

Fa una setmana que en Pere està de vacances i ho ha fet per la porta grossa: un mes i mig sencer, com si fos un nen acabat de sortir d’escola.

A més, tenia tants dies acumulats de festa a l’empresa que he decidit sumar-los a les vacances i fer en total 90 (noranta) dies seguits de tocar-me els ous.

Digueu-me fill de puta.

...

Gràcies. Jo també us estimo.

Com que noranta dies donen per molt i la meva vida necessita d’emocions fortes que trenquin la rutina a la que estic cada dia sotmès he decidit tirar-me a l’aventura. No, l’aventura no és la veïna, malgrat que té un nom igual d’extravagant.

Així, que en una demostració de coratge, valentia i funky groove, fa uns dies vaig omplir el dipòsit de benzina del cotxe i vaig començar a tirar milles sense un destí concret. Emulant el gran Willy Fog i el seu company Rigodón, m’he marcat l’objectiu donar la volta al món en noranta dies. Deu més que ells, és cert, però l’objectiu no és pas superar la magna obra dels mestres.

França, Alemanya, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Romania, Ucraïna, Rússia, Kazakhstan, Mongòlia, Rússia, Estats Units, Mèxic, Guatemala, Hondures, Nicaragua, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Veneçuela, Marroc, Algèria i Catalunya. I Espanya? A Espanya que la donin pel sac.

Un objectiu ambiciós, certament. Potser massa. Per això no us estranyi si d’aquí uns dies us escric des d’un cibercafè alemany dient-vos que el meu viatge s’ha acabat mentre m’amorro alternativament en una gerra de cervesa i en el mamellam d’una voluptuosa bavaresa.

De moment, ja m’he aturat uns dies a Cadaqués per degustar per darrer cop en molt temps els plats de la nostra terra, els vins dels nostres cellers i algun conill que em deixi el flaire i el regust per acompanyar-me i donar-me forces en aquest llarg viatge.

dissabte, 10 de juliol de 2010

dimarts, 6 de juliol de 2010

Sistema de punts


«Ep, un nou setanta-cinc!»

Amb l’arribada de l’estiu, la proliferació de noies seminues pels carrers de viles i ciutats ha obligat els homes a dotar-nos d’un sistema eficient per classificar les femelles segons les seves virtuts. Un sistema que amb el pas dels anys hem anat millorant i perfeccionant, dotant-lo cada cop de major efectivitat i precisió.

A la pre-adolescència, quan el nostre bigoti començà a poblar-se dels primers pèls escadussers conformant el què llavors en dèiem la frenada de bicicleta, adoptàrem un sistema bàsic, senzill, però efectiu per la seva simplicitat: hi havia ties bones i ties lletges. I entre les dues, «el montón».

Per ex. «La Gemma està bona»

Més endavant, ja en plena adolescència, vam anar perfeccionant el sistema. Ja no era binari, sinó decimal, amb puntuacions del 0 al 10, on 0 representava la lletjor feta persona i 10 la deessa dels nostres somnis, la Kelly LeBrock de les nostres nits de clínex i simbomba.

Per ex. «Mira, allà va un 8»

Però no n’hi havia prou, ens mancava precisió, així que tot just entrar a la joventut vam introduir-hi els decimals, sobretot a les xifres altes. Un 7’2, un 8’9, un 9’5... I a més, vam inventar el primer sistema de geoposicionament, basat en les agulles del rellotge.

Per ex. «Ep! un 7'5 a les 3!»

Però, ai las! tot és millorable i encara podíem donar una quart de volta més al sistema per fer-lo perfecte, superb. Ens hem fet adults i hem trobat el sistema definitiu.

I sortim al carrer, i d’una hora lluny som capaços d’albirar uns pantalons curts que s’endinsen parrús amunt i que dibuixen un cul esfèric, rodó, perfecte, combinats amb una samarreta de lli que defineix uns pits joves, tendres i desafiants.

I és llavors quan hi clavem la mirada i amb una precisió matemàtica exclamem: «Aquesta melafo».

dijous, 1 de juliol de 2010

Dia de la teta: La mamella catalana

La teta catalana, un exemple de generositat

De mamelles n’hi ha de molts tipus: grans, petites, dures, tobes, flàcides, terses, suaus, aspres. Amb el mugró gran com un ou ferrat, o petit com un botó, relaxat o de punta.

Però si n’hi ha alguna que destaca pel seu caràcter acollidor, amable i generós és la teta catalana.

Prou ho saben els espanyols que des de fa més de 300 anys s’hi han estat alletant, que l’han espremut per treure-li tota la llet possible.

La teta catalana, la dida d’Espanya, que ha alletat a milions d’espanyols, sense repòs, incansable, inesgotable, generació rere generació.

Però la teta catalana està cansada. Ja no és aquella teta jove, innocent, jovial, sempre oberta a què tothom s’hi amorrés, sempre a punt per acollir qualsevol boca assedegada de nutrients.

Finalment la teta catalana s’ha vist el cul i no està disposada a continuar sent la font d’aliment d’aquells que durant tant de temps l’han maltractada, l’han insultada i l’han vexada.

Ara ja té molt clar que no vol que cap veí continuï aprofitant-se de l’esforç que li suposa haver de tenir el pit a punt cada dia, ple a vessar, perquè tothom qui vulgui s’hi amorri a plaer, sense donar-li ni tant sols les gràcies.

Per això, la teta catalana s’ha alçat, amb els mugrons enlaire, desafiant el cel, per cridar ben fort:

Adéu Espanya! Aneu a mamar-la a un altre lloc.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails