dissabte, 27 de febrer de 2010

Chatroulettades



dimecres, 24 de febrer de 2010

Petits millets



Recull de frases escoltades els darrers mesos:

«A casa no gastem mai ni paper ni bolis, m’ho enduc tot de l’oficina»

«Ens hem empadronat a casa dels avis per poder matricular el nen a l’escola del seu barri, que la que ens toca no ens agrada»

«No coneixes cap trampa per pagar menys a Hisenda?»

«Això m’ho podeu facturar en B? L’IVA que el pagui sa puta mare»

«Sempre trobo aparcament, vaig amb la targeta de minusvàlid de la meva mare...»

«Cada dia m’enduc d’amagat pa, pernil, begudes o el que necessito del bar on treballo».

«Este mes me habré colao como veinte veces en el metro»


Escoltada avui:

«Ayer, al hacer caja me di cuenta que le había cobrao 20 euros de más a una clienta» «Y qué hicistes?» «Pa mi bolsillo, y que le den por el culo a ella y a la jefa»


La diferència entre en Millet i la majoria de nosaltres és simplement una qüestió de mida, oportunitat, barra i pebrots. Perquè en el fons, tots som petits millets.

dijous, 11 de febrer de 2010

Puntuar bé


Nenes, no us oblideu que avui tocar menjar botifarra. Catalana, evidentment.
Jo em faré una truita.


El dia d'avui ens ofereix una bona mostra de la importància d'utilitzar els signes de puntuació correctament.

No és el mateix dir:

«Avui és dijous gras»

que dir:

«Avui és dijous, gras»

La culpa és de les filles que les vesteixen com putes


Fa trenta anys que tinc vint anys...

Camineu juntes pel carrer, de costat. Samarreta de l’Stradivarius i jaqueta del Bershka. Texans cenyits, un enorme cinturó blanc i les botes, inevitablement calçades sobre els pantalons, de talons alts. La bossa de mà de color plata i el cabell ros deixat anar.

Però ella té vint anys. I tu més de quaranta. De fet, t’apropes als cinquanta.

I els texans et fan bossa allà on abans hi havia un esplèndid cul, com el que ara té la teva filla.

I la samarreta, excessivament escotada, deixa a la llum una pell aspra i l’inici d’uns pits en decadència. Ja no són aquells pits ferms i desafiadors, com els que ara té la teva filla.

I les immenses ulleres de sol no poden amagar les bosses dels ulls, ni les potes de gall, ni la mirada trista. Ja no tens aquella pell fina, suau, delicada; ni aquella mirada alegre, seductora i brillant, com la que ara té la teva filla.

Però tu penses que encara li fas ombra, que encara pots competir amb ella, que compartiu parada en el mercat de la seducció. I creus que les mirades que us llancem els homes són per a tu.

Perquè creus que el pas dels anys t’és aliè. Que a tu no t’afecta.

I demà tornaràs a sortir al carrer, i tornaràs a creure que despertes passions, desig i luxúria.

I et mirarem, molts homes et mirarem. Però serà una mirada de compassió, fàstic i un cert menyspreu.

dijous, 4 de febrer de 2010

Dats pel cul


«T'he portat el Manual per negociar amb catalans»

Els catalans som uns dats pel cul. Però no és una cosa que ens preocupi massa, perquè som l’única raça del planeta que naixem amb l’ullera dilatada.

Darwinisme pur. En previsió de les penetracions anals que haurem de suportar durant la vida, la natura ha disposat que el forat del cul dels catalans sigui més flexible que el de la resta dels humans.

Investigadors de l’esfínter han pogut demostrar que en alguns especímens genèticament més avançats, el tercer ull fins i tot té la capacitat d’autolubrificar-se per fer més fàcil l’entrada.

La minyona de casa és originària d’un dels dos -guais de sudamèrica, no recordo quin —en tot cas les diferències entre els dos deuen ser imperceptibles i irrellevants.

Fa 17 anys que viu a Catalunya i 2 que serveix a casa, dos dies per setmana. És una dona normal, de pell torrada i d’una edat indefinible, d’aquelles que mai sabries dir si té quaranta anys o en té seixanta. La dada que té sis fills tampoc ajuda massa a deduir-ne l’edat, perquè la majoria d’aquestes sudamericanes es posen a parir quan encara tenen les dents de llet.

Avui, mentre fregava la cuina m’ha etzibat amb un català macarrònic:

«Saps Pere [perquè ens tractem de tu] que ets la primera persona en disset anys que em parla en català? I això que sempre he servit a cases de catalans.»

Per agreujar la meva perplexitat, m’ha dit que sempre demana que li parlin en català. I en dono fe, perquè així m’ho va demanar el primer dia (tot i que jo no tenia cap intenció de parlar-li en cap altra llengua).

En dos anys, a dos dies per setmana, el seu nivell de català va evolucionant. Poc a poc, lentament, però sense aturar-se.

I el més important de tot és que s’hi esforça, malgrat nosaltres.

Això m’ha fet pensar que si tots els catalans fóssim com aquesta senyora, potser els nostres fills no naixerien amb l’anus tan dilatat.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails