dimarts, 29 de desembre de 2009

Emborratxa’t en català


La ressaca catalana, la millor del món

Tots aquells que seguiu aquest blog des de fa un cert temps us haureu adonat de dues coses: 1. M’agrada menjar, 2. m’agrada beure i 3. sóc un ferm defensor dels productes de la terra. Sí, d’acord, són tres coses en comptes de dues, però em feia mandra fer córrer el cursor per esmenar-ho.

En contra del què podria semblar, la meva defensa dels productes nostrats no té res a veure amb cap qüestió ideològica, ni nacional. Ni política. És una puta evidència: el menjar i el beure català són els millors del món. Punt i ratlla. I el que no pensi el mateix és un solemne imbècil.

Del menjar ja n’he parlat abastament, però si encara dubteu de les bondats de la cuina catalana, siusplau, llegiu en veu alta i a poc a poc: pa amb tomàquet, allioli, vedella amb bolets, arròs amb fesols i naps, fricandó, bacallà amb samfaina, olla de magre, trinxat, esqueixada, coques de recapte, civet de senglar, llom ofegat amb bolets, cargols, platillo de peus de xai amb pèsols, cargols a la llauna, fideuà, salmorra...

Quina salivera, no? I és que a l’hora de cuinar, els Països Catalans som els putos amos i no tenim competència.

Algú em podrà dir que al País Basc i a Galícia també es menja bé, que a Andalusia hi ha bona cuina. I jo li respondré amablement i amb molt criteri gastronòmic: «Vine i xarrupa’m l’ullera que hi tinc sobres del dinar». Perquè això només demostra que quant a cuina, aquest algú és un podrit analfabet.

I què hi ha del beure? Doncs tres quarts del mateix, amics meus. Els beuratges de la nostra maltractada terra mereixerien tenir un monument d’homenatge a la plaça major de tots i cadascun dels pobles que van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

I quan parlo de beure no em refereixo només a la sobrevalorada Aigua de València o als ara tan alabats vins del Priorat, sinó a tots els vins, destil·lats, licors i combinats amb denominació d’origen catalana. Repeteixo, a tots.

Parlo dels bons caldos del Pla de Bages i de la Terra Alta, del xampany (sí, xampany) del Penedès, de la garnatxa de l’Empordà, de la ratafia de la Garrotxa (Russet, evidentment), del gin menorquí, del cafè-licor de l’Alcoià i del Comtat, de les herbes eivissenques, del palo mallorquí, de l’aiguardent de la Val d’Aran, de l’aiguanaf de Sant Quirze de Besora, dels aromes de la Segarra (i dels de de Montserrat), de les calderines Flors del Remei, del vermut Yzaguirre del Morell, de l’herber de la Vall d’Albaida, de la cassalla de La Safor, de la murtra de l’Alguer...

Parlo també dels combinats. No dels cubalibres, ni dels mojitos, ni d’altres merdes d’importació que acostumeu a demanar a qualsevol barra. Parlo del mau-mau, del burret i de la mentideta, de la pomada, de la mamadeta, de l’aigua de la Torre, de la barreja de Patum, del xiflis i de la pallofa, del rebentat, del masclet, del canari i la castanyeta...

Per això, quan veig algú que presumeix de beure malibú amb pinya, vodka amb llimona, jb amb cola, cointreau amb llima o qualsevol d’aquestes merdes que anomenen cocktails, em recorre el cos un sentiment de tristesa tan gran que enviaria els maulets del general Basset a rebentar tota aquesta botiflerada alcohòlica.

Perquè com veieu, no hi ha res comparable a emborratxar-se en català, ni cap raó que ens excusi de fer-ho.

I és que la millor cuina del món, havia de tenir sens dubte les millors begudes del planeta.

dilluns, 28 de desembre de 2009

Un Nadal extraordinari


Aquí em teniu, amb la dona, els nens i la veïna de les mamades, preparats per a rebre el Nadal.

Introducció: Disculpeu-me en aquesta ocasió la prosa decadent, però encara arrossego una ressaca descomunal des de diumenge i he cregut adient sacrificar l'estil en favor del relat.

S’han acabat les festes de Nadal i, tot esperant el què pugui passar per Cap d’Any, puc dir que el balanç ha estat extraordinari. I és que a casa vivim aquests dies amb intensitat.

Tot comença el dia 24 de desembre, quan tota la família ens reunim a casa els avis, un mas perdut enmig de la Cerdanya amb desenes d’hectàrees que algun dia haurem de requalificar en sòl industrial.

Avis, fills, néts, besnéts, joves, sogres, gendres, marits, dones, cosins, tietes i l’oncle conco. En total 62 éssers assedegats de festa. Poca broma.

La festa comença a la tarda, amb la matança del porc. En un clos deixem anar un parell de garrins i els nanos els persegueixen fins que els aclofen a cops de roc. Fa goig de veure, l’home contra la bèstia. I la cara de felicitat dels nens quan veuen com els porcs cauen estesos al mig de l’herba no es paga amb diners.

No cal ni dir que els grans ens ho mirem amb enveja, però aquesta és una tradició que reservem als més petits. Nosaltres ens hem de conformar amb les habituals pràctiques de tir amb les escopetes de caça amb els quatre cabrits que ens menjarem la mateixa nit. Però com que els lliguem perquè la carn no perdi la tendresa, ja no fa tanta gràcia.

Cap a les 9 del vespre comença el sopar, a l’antic estable on teníem els cavalls, ara reconvertit en gran saló que, després, es transforma en dormitori per a tota la família.

La festa ja us la podeu imaginar, menjar i beure com cabrons, acudits verds, rots, pets i algun coma etílic prematur d’algú amb poca resistència a la ratafia i a l’aiguanaf.

Cap a les 12, missa del gall. Mentres les dones enfilen cap a l’església, els homes ens apropem al puticlub de Bellver. Més ratafia, més aiguanaf, algun gotet d’aiguardent, i algú que sempre aconsegueix enclotar-la de franc.

El dia de Nadal no difereix massa al que passen la majoria de catalans. Llevar-se tard (els homes, perquè les dones han d’acabar el dinar) i fer cagar el tió. Un gran tronc que un parell de setmanes abans hem anat a buscar al bosc i que n’Evarist, un cosí solter que va estudiar Belles Arts i que amb 48 anys encara no ha tastat dona (pel què tots sospitem que és maricón), s’ha encarregat d’abillar.

Escudella de galets, carn d’olla, rostit, gambes a la planxa, torrons, cafès, copa i puro i a fer la migdiada, a veure si amb sort cau alguna mamadeta abans de caure mort al llit.

De nou, a la nit sopar. Aquest el cuinem els homes, que les dones mereixen un descans. Una bona brasa i a coure butifarres, careta de porc, cansalada, xai (si en va sobrar la nit abans), llonzes i costelles. Tot acompanyat amb fesols de Santa Pau, el vi que encara fa l'avi, garnatxa de l'Empordà i licors de tota mena.

I després, el ball. El meu germà, en Claudi, que de jove va ser disc-jockey s’encarrega de la música (dels ’70 i dels ’80) i, és clar, la festa és assegurada.

Tot acaba cap a les quatre o les cinc de la matinada, quan els que encara resistim, sortim a l’era de davant del mas i cantem a cor América de Nino Bravo abans d’anar a dormir. No sé perquè, però així ho hem fet tota la vida.

I per Sant Esteve, com diu la dita, cadascú a casa seva. Perquè tampoc és qüestió de trencar-ho tot per Nadal, que la nit de Cap d’Any ens tornem a trobar i convé reservar les forces.

Així doncs, bones festes a tots amables lectors.


dimecres, 23 de desembre de 2009

Clàxons i bales


L'AKM, el preferit de Bin Laden

Amb una cadència de tir de 600 bales per minut i un abast efectiu de 400 metres, l’AKM (Автомат Калашникова модернизированный) ha estat probablement el millor fusell d’assalt del món. No debades, ha estat el preferit per la majoria de guerrillers del món per impartir justícia.

Confós sovint amb l’AK-47, del que n’és successor, l’AKM pesa un quilogram menys que el seu predecessor. Amb un baix cost de fabricació, calibre 7,62x39 mm i 30 bales al carregador, l’AKM pot disparar en qualsevol condició: mullat, rovellat, ronyós... sense perdre l’efectivitat. Et cagues i et pixes dins del canó i l’AKM dispara amb la mateixa precisió que quan va sortir de fàbrica.

L’AKM és l’arma preferida per Bin Laden. Amb això ja ho hem dit tot.

Tot i així, existeix una versió més pràctica: l’AKMS. El mateix fusell però amb la culata plegable. I fins i tot l’AKMSU, una versió més curta de l’AKM, amb només 35 cm.

Tant l’AKMS com l’AKMSU són una elecció perfecta per dur sota el seient del cotxe.

Hi ha cinc situacions que justifiquen aquesta decisió.

1. La gent que toca el clàxon mil·lèssimes de segon després que el semàfor es posi en verd.

2. La gent que toca el clàxon perquè algú interromp momentàniament el trànsit per aparcar.

3. La gent que toca el clàxon perquè hi ha algun cotxe que s’ha aturat en un pas zebra per deixar passar els vianants.

4. La gent que toca el clàxon en un embús de trànsit pensant que així resoldrà alguna cosa.

5. La gent que toca el clàxon perquè el Madrid ha guanyat un partit de futbol.

Hi ha una llei no escrita que permet, en qualsevol d’aquestes cinc situacions, treure l’AKMS de sota del seient del cotxe i buidar les 30 bales del carregador a través del parabrisa del torracollons en qüestió, en una operació que no dura més de 3 segons.

divendres, 18 de desembre de 2009

Sigles i acrònims


I això què és, un ceuela, fill de puta?

Hi ha gent que es fa odiar. Molta. La majoria. I moltes vegades no hi ha cap motiu concret que aparentment provoqui aquesta ràbia.

Però n’hi ha d’altres que et donen motius concrets i de sobres perquè et vinguin ganes d’estampar-los una tapa de claveguera a la boca cada cop que l’obren per parlar: els que llegeixen els acrònims com si fossin sigles.

Com tots sabreu un acrònim és una sigla pronunciable com un mot ordinari. UNESCO i ONU serien dos bons exemples. Pronunciem ‘unesco’ i ‘onu’.

Doncs no. Hi ha un tipus de fill de puta que ha cregut que els acrònims no mereixen existir en la nostra llengua i els pronuncia com si fossin sigles, és a dir, lletra a lletra.

Posaré diversos exemples perquè ho veieu més clar, amb la corresponent equivalència al costat per si no vau passar de primària.

— He votat a eerracé (ERC)
— He votat a ceiú (CiU)
— Aquest no és el president de la oenaú? (ONU)
— Catalunya entrarà a la oteaena (OTAN)
— Tu, has vist com ha baixat l’ibeexeix35! (IBEX35)

La ràbia us corca per dins, oi?

Doncs encara n'hi ha de pitjors, els que han convertit l’abreviatura d’etcètera en una nova sigla i que per tant la pronuncien com a tal.

Sí, són els que acaben les frases dient «etecé, etecé...».

Fills de puta. Fills de peutea tots. Haurien de morir lentament, lletra a lletra.

divendres, 11 de desembre de 2009

NObel



Distingits senyors de Suècia:

He vist diplomes mil vegades més dignes en cursos CCC de Cómo aprender vietnamita en 10 días que no pas el vostre, que, si em disculpeu l'expressió, és un puto cagarro.

Jo sóc l'Obama i us el càrdut pel cul.

dijous, 3 de desembre de 2009

Unisex



Avui, camí de la feina he passat davant d’un centre d’estètica en construcció. Al vidre, en lletres de vinil hi posava: UNISEX.

Una paraula que feia anys que no veia (o bé no m’hi fixava).

Quan era petit hi havia barbers, on anaven els homes, perruqueries, on anaven les dones, i perruqueries unisex, on hi podies veure tan carn com peix. I jo no ho entenia —i, creieu-me, encara no ho entenc massa.

Si eren unisex, com és que hi anava gent d’ambdós sexes? No hauria de voler dir que només hi podien anar o bé homes o bé dones? La meva lògica infantil almenys m’ho feia pensar.

Avui consulto el diccionari i em diu que unisex és un adjectiu per definir les coses que són per a homes i dones indistintament. Però en canvi, també diu que unisexual és un adjectiu per definir l’organisme que només té un aparell reproductor, masculí o bé femení.

El mateix diccionari deixa clar que uni- és un prefix que significa ‘un de sol’, ‘que no té sinó un’. Per exemple: uniaxial, univalent.

Per tant, la lògica hauria de ser clara: unisex, un sol sexe. O bé homes o bé dones. Com jo creia de petit.

Qui és doncs el fill de puta responsable d’aquesta confusió que encara ara arrossego i que fins i tot els diccionaris han hagut d’admetre?

En tot cas, no em negareu que veure de nou la paraula unisex escrita en un rètol no té un cert aire caduc i florit, de butaques vermelles d’skay i rajoles pop a les parets. De bata blanca amb la butxaca farcida de tisores i pintes i de pot de laca sobre el moble de fòrmica. De crepats, mostatxos, hombreres i exercicis aeròbics d’Eva Nasarre.

Un concepte, per a mi, tan demodé com la mateixa paraula demodé.

Però calla, perquè amb tan fill de puta modernet corrent pel món, potser la paraula unisex torna a estar de moda, i posar-la al rètol o a l’aparador s’ha convertit en vintage i per tant absolutament actual. I sóc jo qui realment está demodé.

Ja només falta que tornin les esses apostrofades (jennifer’s, vanessa’s, carlo’s) i ja podré afirmar amb rotunditat que jo no pertanyo a aquest segle.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Menjar figues


A finals d'estiu és a millor època

Sempre he cregut que quan hom és ben fel·lat té el deure de correspondre.

Per això, jo que em considero una persona justa i generosa, sempre que he rebut un bon tracte m’ha agradat respondre-hi baixant a la font. I no només per ella, sinó perquè descobrir amb la llengua i els llavis els racons més íntims d’una dona i fer possible que es retorci de plaer és una experiència sempre enriquidora i sorprenent.

Però no és una tasca fàcil. Si la ment de les dones ja és d’una gran complexitat, imagineu-vos-en el cony. Hi ha homes que diuen que n’hi ha prou amb una bona tècnica per aconseguir que una dona arribi al clímax. Però s’equivoquen. No es tracta de baixar a l’abeurador a llepar com qui escura un plat de sopa. És art, experiència, habilitat, generositat i saber estar amatent a les reaccions. Perquè cada dona requereix d’atencions diferents i allò que val per a una no val per a la següent.

Hi ha dones que volen sentir l’alè càlid i la la humitat dels llavis sobre el clítoris, suaument, com qui hi passa de puntetes. N’hi ha que demanen més passió, i n’hi ha fins i tot que volen sentir-hi el frec de les dents. N’hi ha de viscerals, que volen ser posseïdes per un frenetisme de llepades amb la mateixa passió que qui es menja un tall de síndria amb cinc segons.

N’hi ha que requereixen tota l’atenció en un sol punt i n’hi ha que volen que ho abarquis tot d’una volada.

També hi ha la dona que gaudeix sentint la llengua a dins. I la que la vol tan endins que només Gene Simmons seria capaç de complaure-la.

Hi ha la que vol que acompanyis la feina amb un dit i la que en vol dos. I tres. Hi ha la que s’estira en el llit, receptiva, i la que necessita cavalcar-te la boca.

Hi ha la que...

En tots els casos, però, no hi ha millor recompensa que veure com acaba amb les cames tremoloses al voltant del teu coll, exausta com si hagués corregut una marató i amb aquella mirada i aquell mig somriure d’agraïment impossible de descriure.

Per això no entenc la dona que —bo i neta*—, en veure com la teva boca abandona els seus llavis en direcció als altres, un cop superat els pits i encarat l’estómac, t’agafa el cap amb les dues mans i et diu «no, això no».

Què els passa pel cap? Per què aquesta renúncia a una experiència tan vital i plaent com aquesta?


* Sento trencar l’encant, però això m’ha fet recordar l’acudit de la gitana que seia espaterrada al carrer menjant un tall de meló i una veïna li deia: «Maria, cierra las piernas que se te ve todo». «Sí hombre, y que se me vayan las moscas al melón».

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails