dimecres, 29 de juliol de 2009

L'efecte vacances, l'enculada laboral



Benvolguts companys de penúries, torno a ser aquí. Segur que molts de vosaltres ja pensàveu que havia marxat de vacances i que estaria remullant el cul en alguna platgeta de les Scheychelles o que estaria a Tahití practicant el sexe amb totes les nadiues amb collarets de flors que se m'apropessin per donar-me la benvinguda.

Doncs bé, la cosa ha anat de sexe, en això heu encertat, però en comptes de la cigala, el protagonista ha estat el meu cul. Els meus jefes i els clients de l'empresa porten un més donant-me pel cul de les pitjors maneres que us pogueu imaginar.

I tot, per què? Per l'anomenat «efecte vacances».

L'efecte vacances és aquell fenòmen pel qual jefes i clients comencen a exigir en una mena d'atac de bogeria col·lectiu tota la feina que no s'ha fet en tot l'any quan veuen que s'apropa el mes d'agost i demanen tenir-la llesta abans no s'acabi el mes de juliol.

Jo treballo en una consultora d'empreses —em penso que encara no us ho havia dit—. Sí, aquesta mena de corporacions importants que, parlant en plata, el què fan es vendre fum. En paraules d'un amic meu, són empreses que tenen la virtut de fer pagar al client per allò que ja sap.

Però bé, del mon de la consultoria ja en parlarem un altre dia. Tornem a l'efecte vacances.

A finals del mes de juny em van «ordenar» fer dos projectes que havien de ser enllestits abans no s'acabés el juliol. Dos projectes feixucs, d'aquells que en condicions normals, és a dir, si te'ls encarreguen al febrer, t'hi pots passar tres mesos o més, però que quan et demanen al juny el termini sempre és el mateix: 30 dies.

A més, quan et manen fer un projecte «abans no s'acabi el juliol» normalment sempre s'acompanya dels següents arguments:

1. «perquè el client ho vol tenir abans de marxar de vacances»
2. «perquè el client ho vol tenir per quan torni de vacances».

En ambdós casos, això vol dir que la teva feina es passarà el mes d'agost en un calaix o sobre un escriptori sense que ningú li doni ni tan sols una ullada a la portada.

Això sí, l'informe es podrirà en un despatx durant l'agost, però el client marxa tranquil!

No sabeu la tranquilitat d'esperit que dóna saber que gràcies a les teves jornades interminables, a haver deixat de banda amics, coneguts, saludats, familiars i tota activitat social des del blog fins el vermut durant un mes, a haver treballat a un ritme tres vegades més gran que l'habitual, a haver de conviure amb aquell tic a la cella que et dóna cada cop que pateixes estrès sever, el client podrà passar les vacances sense preocupacions, sense patir aquella coïssor mental que et provoca el saber que hi ha una feina que s'ha quedat pendent.

Ara bé, al setembre, quan el client torni de vacances, trucarà per demanar-nos la còpia de l'informe perquè el més probable és que s'hagi podrit, que la senyora de la neteja l'hagi llençat a la paperera o que el client no recordi on collons va arxivar-lo el darrer dia laboral del mes de juliol quan amb un somriure de satisfacció fa mirar la portada, va tancar la carpeta i la va posar a correcuita ves a saber on perquè a la porta del despatx l'esperava la dona amb els nens i les maletes preparades per marxar cap a la casa de Pals, a la masia de la Cerdanya o al creuer per les illes del Carib.

Aneu a cagar!

dimarts, 7 de juliol de 2009

Petit diccionari cosmopolita-català / català-cosmopolita


Sóc ciutadà del món, ah, ah, ah

Per què voleu posar fronteres ara que s'estan treient?: m. f. espanyol

Jo no crec en les banderes: m. f. fatxa

Jo no crec en les fronteres: m. f. fatxa

El nacionalisme es cura viatjant: m. f. 1. nacionalista espanyol | 2. fatxa

Crec en les persones, no en els territoris: m. f. 1. espanyolot | 2. fatxa

Sóc ciutadà del món: m. f. 1. imbècil | 2. fatxa | 3. espanyol | 4. combinació de les tres anteriors

divendres, 3 de juliol de 2009

Menjar amb la boca oberta

Entre la molta gent que odio, que em fot ràbia i que seria capaç d'empalar amb una barra de tiovivo hi ha els que masteguen amb la boca oberta.

Quina manera més asquerosa d'arruinar un bon dinar és que et toqui una paio d'aquests al davant.

Amic que insisteixes a ensenyar-me el menjar quan mastegues:

1. Ja he vist què menges, ho tens al plat. No cal que m'ho ensenyis també dins la teva boca.

2. Si el què vols demostrar és que saps mastegar, pensa que tant se me'n fot. Per mi com si t'empasses les croquetes senceres.

3. Saps els perills que implica menjar així? I si t'hi entra una mosca? o un mosquit tigre? o...

Per això, quan mengis en companyia d'algú, si us plau, fes el fotut favor de tancar la puta boca!


Aquesta noia també menjava amb la boca oberta,
fins que en comptes d'una mosca se li va ficar una polla,
pixelada, això sí.

dimecres, 1 de juliol de 2009

D'aquí, de Barcelona



Si hi ha alguna cosa que em provoca ganes d'agafar l'aparell de ràdio i estampar-lo contra la nevera és la resposta «D'aquí, de Barcelona».

— Hola, d'on truques?
— D'aquí, de Barcelona

Desconec si existeix una convenció no escrita entre els barcelonins perquè cada vegada que truquin a un programa de ràdio diguin «d'aquí» abans del nom de la ciutat. És igual si l'emissora a la que truquen està a Barcelona, a Vinaixa o a Llívia, la resposta sempre és la mateixa «D'aquí, de Barcelona».

De petit fins i tot creia que la ciutat comtal es deia així: D'aquí de Barcelona.

Amb el temps vaig deduir que si hi havia un «d'aquí» per força hi havia d'haver un «d'allà» i jo, com tants d'altres catalans, havíem de ser-ne.

I així és, perquè en la ment de molts barcelonins, els Països Catalans són simplement aquell tros de terra que cal creuar necessàriament per anar a esquiar o anar a la platja. És «allà».

Per això, si algun dia truco a algun programa de ràdio, respondré amb orgull:

— Hola, d'on truques?
D'allà. D'allà fora.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails